Potser siguin aquestes ganes d'escriure alguna cosa les que em provoquen escriure-ho sense ritme ni melodía. Potser sigui el saber que tot canvia tan facilment, el causant del meu estat d'angoixa. Potser siguin les ganes d'escriure coses alegres i no trobar lloc on inspirar-me.

Seria tan senzill escriure que no som res, que estem de pas... Que som grans de sorra, fulles seques a l'aire suspeses. Cucs de terra llençats al mar, ofegats, aniquilats. Tan senzill...

Potser sigui per aquells dies en què tot sembla perdre el sentit. Dies en els que sóc fràgil com cent papallones que aviat morirán.

O potser siguin les ganes que tinc de deixar de ser part d'un ramat d'ovelles, d'obeir i d'escoltar. Sí. Potser siguin les ganes de parlar les que sovint em traicionen en forma d'egoísme. I potser sigui egoísta, i aquest ego gegant que mai ningú m'ha sapigut controlar és el responsable de fer-me sentir increíblement bé i de la mateixa forma, increíblement dèbil.

Potser siguin les ganes de lluitar contra tot i contra tots el que em guía i em produeix aquestes ganes inmenses de plorar. Potser plori simplement per l'evidència que "nada significa nada" i que "nada es siempre toda la verdad". (Tal vegada, ho vaig entendre tant, que no vaig poder parar de pensar-hi).

Potser sigui que no tenim res i que, com res és res, no som res ni tenim res. Potser sigui que no ens hi volem conformar. Potser sigui el intentar no ser res el motiu de la lluita.

I ens plantem objectius i direccions a la vida. I ho fem en una vida sense direccions, ni objectius ni camí que seguir. Potser sigui el meu egoísme el fruit d'aquest res que sóc, i potser sigui la meva lluita, una estupidesa d'aquelles que es passen a mesura que madures i acabes comprenent que res és tothom i que, "mal de muchos, consuelo de tontos".