"And she said, and she said : I wish I'll never go home"
Potser per culpa d'aquelles estúpides lletres, què en sé jo, o potser per culpa d'aquell nen (sí, per mí encara ho és) que només té idees de marxar (de volar com diu ell) a un altre lloc lluny d'aquí, m'ha vingut al cap tot allò.
Doncs sí. Avui he pensat en no tornar mai més, marxar, córrer o anar en moto en el seu defecte (queda molt menys poètic) fins on arribi la gasolina (com diu el nen). I un cop allí, ben allunyada de tot, pujar-me el cor al cap, baixar-me el cap al cor, fingir que no entenc res, comprendre que ho sé tot i dir-li al món sencer: I wish I'll never go home.
Ale, pa que lo sepan.
I somiar que la lluna em fa l'ullet mentre torno caminant a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada