Com si m’haguessin tret tot l’aire del que jo respirava.
Busco una mà i només trobo la seva. Potser hauria de dir: “sort que trobo la seva”. Somriu i em retorna l’oxigen. Em purifico, m’oblido. M’estiro, creixo.
M’agafa la mà i em diu bestieses. Sento un “bixito” i les històries més absurdes que hagi sentit mai.
I jo, que en un altre temps hagués taxat el seu comportament d’imbècil, m’aferro a la seva mà i com si no pogués dir res, pretenc que entengui un “gràcies” entre els meus gestos.
Em ve a veure i em treu a passejar. Com si fos un animal i tot i així m’agrada.
I desitjo, em moro de ganes, que algun dia també tingui que dir-li “bixito” o treure a passejar l’animal per procurar que s’oblidi de tot. O donar-li la meva mà.
I quan m’arrugo, quan se m’amaga el cor i em torno rara (tot i que assegura que no és raresa) ens comprem un paquet i fumem com a bèsties. Com l’Audrey Hepburn. I ens fem cercles de fum, i ballem. I em canta el Rafael mentre jo em pixo de riure al sofà.

I en els moments més estranys (no difícils ni infeliços, la felicitat és un estat mental que es té i no depèn de les circumstàncies) sempre busco la seva mà, que se m’apareix com una bafarada d’oxigen nou i fresc.
I li ho agraeixo amb els ullets mentre em canta com el Rafael!!!!!